El debat sobre el futur de les ciutats. Joan Subirats a El Periódico

(article aparegut a El Periódico el 20 d’octubre de 2016)

Joan Subirats. Aquesta setmana se celebra Habitat III a Quito sota els auspicis de les Nacions Unides. Podria ser un esdeveniment internacional més, dels molts que constantment poblen les agendes sobre els temes més variats. Però, sens dubte, en aquest cas es tracta d’un congrés especial. Els dos elements que el converteixen en inusual són, per una banda, que se celebra cada 20 anys i, per l’altra, que pretén marcar l’agenda urbana en les pròximes dues dècades. La primera reunió d’aquest tipus es va celebrar a Vancouver el 1976, quan les ciutats acumulaven el 38% de la població mundial. Passats 20 anys, la segona cimera va ser a Istanbul, el 1996. En aquests moments ja estem parlant que el 55% dels habitants del món viuen en entorns urbans, i s’espera que d’aquí pocs anys siguin les dues terceres parts els que habitin en ciutats. No és, doncs, estrany que els problemes de l’hàbitat urbà hagin congregat a Quito més de 40.000 participants de tot el món. La setmana anterior, a Bogotà es va celebrar l’assemblea de Ciutats i Governs Locals Units (CGLU), que va escollir Parks Tau de Johanesburg i Ada Colau com a nous copresidents. D’aquesta manera, l’alcaldessa de Barcelona torna a posicions de lideratge internacional de la xarxa de ciutats, seguint el fort impuls que en el seu moment va atorgar a la presència internacional de Barcelona el llavors alcalde Pasqual Maragall.

En aquesta sessió, com en les anteriors, s’aprovarà la declaració final sobre ciutats i assentaments urbans, que d’alguna manera s’entén com la nova agenda urbana. Es tracta d’una declaració dels estats membres de l’ONU i no de les ciutats pròpiament, encara que, com és lògic, en la seva elaboració hi han intervingut representants de ciutats, organitzacions socials i altres actors, però sempre sota la supervisió final de les Nacions Unides. L’esborrany disponible ara de la declaració reflecteix les ambigüitats i la retòrica d’aquest tipus de documents, sotmesos a infinites correccions, vetos i cauteles per part de cada actor, depenent del tema que es tracti. No es parla de democràcia, perquè molesta alguns països, però sí de participació i de governança. No es parla dels col·lectius LGTBI, ja que en molesta d’altres, però sí de diversitat i de família. I així en molts altres temes.

Destaca que per primera vegada s’esmenta el dret a la ciutat, expressió encunyada per Henri Lefèbvre en un llunyà 1968. Expressió que en els nostres dies David Harvey i la Coalició Internacional pel Dret a la Ciutat han anat impulsant com a lema que pretén aprofundir els drets socials, l’equitat i la justícia social, juntament amb la sostenibilitat i l’accés a la vivenda, des d’una lògica de democràcia plena a les ciutats. Per genèric que sembli, la resistència mostrada per diversos països en relació amb la seva admissió mostra el potencial d’aquestes declaracions per impulsar canvis que no són evidents en moments com els actuals.

Si aquesta incorporació és positiva, sorprèn en canvi l’admissió sense matisos crítics de l’estratègia de smart city entesa com a oportunitat, sense preocupació per la captura que grans corporacions pretenen fer del concepte refugiant-se en la neutralitat positiva del canvi tecnològic. I això és així mateix evident en les mencions que de manera aparentment ingènua es fan en aquesta mateixa declaració sobre la generació de dades (big data) i la seva gestió. És evident que per més que les ciutats pretenguin impulsar polítiques de millora dels seus habitants, els grans operadors internacionals, molt presents en els fons d’inversió immobiliària que operen globalment comprant sòl i complexos habitacionals com a base de la seva gestió financera (vegeu l’últim llibre de Saskia Sassen, Expulsiones), o les grans corporacions tecnològiques, acabaran condicionant les estratègies i la quotidianitat de les ciutats.

No podem ignorar o menysvalorar la significació d’una declaració com la que sortirà de l’Habitat III de Quito. Aquest tipus d’esdeveniments mostren l’evolució del tema i permeten establir palanques per a processos concrets. Però sense l’acció dels governs locals i dels moviments socials a escala internacional per recuperar i generar espais de sobirania, les ciutats seguiran sent llocs que concentren problemes i que no compten amb els recursos i capacitats necessàries per abordar-los realment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s